Els Amics de les Arts se despiden de València hasta 2023
(CAT) El passat dimarts, Els Amics de les Arts van acomiadar-se de València i de «Els Senyal que Esperaves» en un concert de gairebé dues hores al Teatro Olympia. Un concert ple d’al·legats al valencià, a parlar-lo sempre, a defendre una llengua que ens porta musica com aquesta de la banda catalana.
Tocar en llocs on es parla la seva llengua sempre és diferent, i més si és amb cançons com ‘Louisiana o els camps de cotó‘ perquè «diu que té una filla de tres anys amb els teus ulls, pare, que ell sempre li parla en català i fot molta gràcia perquè quan la posa al llit, hi ha dies que confon bona nit i pantalons«. Compartir cançons com ‘Et Vaig Dir‘ amb aquesta persona que et feia somriure com si no haguès demà fa una mica de mal al cor. Tot i que aquesta persona ja no hi sigui al teu costat, sempre seran «aire, remei i canço«, sempre farà mal pensar en el comiat, en la fi de l’amor, i fer les maletes i marxar-se.
Però Dani, Joan i Ferran saben com abraçar-nos l’ànima, i a vegades és amb ‘No Ho Entens‘ i altres amb el Dani cantant ‘Bailar pegados‘ quan hi ha un error tècnic. No ens vam perdre hits com ‘El Seu Gran Hit‘, ni tampoc s’ho perdre la Carol, una fan que va anar al lavabo abans de l’aturada del bis, i a qui Els Amics van esperar per ‘No Sé Com T’ho Fas‘ (sense que colés que a Joan li havia donat un xungo).
Desprès de fer l’esceneta del bis, vam arribar a les últimes tres (o quatre o cinc) cançons. ‘Tots els homes d’Escòcia‘, un espai per una nova cançó que promocionava la compra de merch a la botiga de la entrada («un somriure, una cosa amable i si pots també 20€«), ‘Jean Luc‘, ‘Ja no ens passa‘ i ‘Semblava que Fossis Tu‘. El públic va decidir que aquest era el moment per a posar-se dempeus, i ho vam gaudir com si no hi hagués demà, perquè no tots els dies podem cantar a ple pulmó una cançó als nostres exs (i més si estan quatre files darrere de tu), perquè a vegades som conscients que ens hem deslliurat d’una bona.
———————————————————————————————————————————–
(ESP) El pasado martes, Els Amics de les Arts se despidieron de València y de «El Senyal que Esperaves» en un concierto de casi dos horas en el Teatro Olympia. Un concierto lleno de alegatos al valenciano, a hablarlo siempre, a defender una lengua que nos trae música como la de la banda catalana.
Tocar en lugares donde se habla tu propia lengua siempre es diferente, y más si es con canciones como ‘Louisiana o els camps de cotó‘, porque «diu que té una filla de tres anys amb els teus ulls, pare, que ell sempre li parla en català i fot molta gràcia perquè quan la posa al llit, hi ha dies que confon bona nit i pantalons (dice que tiene una hija de tres años con tus ojos, padre, que él siempre le habla en catalán y que le hace gracia porque cuando la mete en la cama, hay días que confunde buenas noches y pantalones)«. Compartir canciones como ‘Et Vaig Dir‘ con esa persona que te hacía sonreír como si no hubiera un mañana duele un poco en el corazón. Aunque esta persona ya no esté a tu lado, siempre será «aire, remei i cançó«, siempre dolerá pensar en la despedida, en el fin del amor, y hacer las maletas y marcharse.
Pero Dani, Joan y Ferran saben cómo abrazarnos el alma, y a veces es con ‘No Ho Entens‘ y otras con Dani cantando ‘Bailar pegados‘ cuando hay un fallo técnico. No nos perdimos hits como ‘El Seu Gran Hit‘, ni tampoco se lo perdió Carol, una fan que fue al baño antes de la parada del bis, y a quien Els Amics de les Arts esperaron para ‘No Sé Com T’ho Fas‘ (sin que colase que a Joan le había dado un chungo).
Desprès de fer l’esceneta del bis, vam arribar a les últimes tres (o quatre o cinc) cançons. ‘Tots els homes d’Escòcia‘, un espai per una nova cançó que promocionava la compra de merch a la botiga de la entrada («un somriure, una cosa amable i si pots també 20€«), ‘Jean Luc‘, ‘Ja no ens passa‘ i ‘Semblava que Fossis Tu‘. El públic va decidir que aquest era el moment per a posar-se dempeus, i ho vam gaudir com si fosi l’ùltim concert del grup, perquè no tots els dies podem cantar a ple pulmó una cançó als nostres exs (i menys si el tens quatre files darrere de tu), perquè a vegades som conscients que ens hem deslliurat d’una bona.
Después de hacer la escenita del bis, llegamos a las últimas tres (o cuatro o cinco) canciones. ‘Tots els homes d’Escòcia‘, un espacio para una canción nueva que promocionaba que comprásemos merch en la tienda de la entrada («un somriure, una cosa amable, i si pots també 20€» / «una sonrisa, algo amable, y si puedes también 20€«), ‘Jean Luc‘, ‘Ja no ens passa’ y ‘Semblava que Fossis Tu‘. El público decidió que este era el momento de ponerse de pie y lo disfrutamos como si fuera el último concierto del grupo, porque no todos los días podemos cantar a pleno pulmón una canción a nuestros exs (y menos si lo tienes cuatro filas detrás), porque a veces somos conscientes de que nos hemos librado de una buena.
Tossuderia d'argelaga. Hablo de música y fotografío conciertos.